Títol original: Dante no es únicamente severo
Direcció: Jacinto Esteva i Joaquim Jordà
Intèrprets: Serena Vergano, Enrique Irazoqui, Romy, Susan Holmsquist, Hannie Van Zantwyk, Luis Ciges, Jaume Picas
Guió: Jacinto Esteva, Joaquim Jordà
Música: Marco Rossi
Fotografia: Aurelio G. Larraya
Muntatge i so: Juan Luis Oliver, Ramón Quadreny
Direcció artística: -
Productora: Films Contacto
Estat: Catalunya, Espanya
Idioma: Castellà
Versió: Original amb subtítols incrustats en anglès
Any: 1967
Duració: 78 min.
Qualitat: VHSRip
Resolució:
Format: AVI
Grandària:
Premis Filmcritica i Pentagrama d'Or per la música de Marco Rossi al Festival de Pesaro 1967
Gènere: Drama. Experimental.
Sinopsis: Una dona pretén entretenir a
un home contant-li diverses històries que inevitablement s'encavalquen fins acabar per anular-se. El seu esforç, que
acaba per revelar-se envà, només aconsegueix demorar la catàstrofe. En
realitat, la pel·lícula gira en torn a la impossibilitat de narrar una
història, i per expressar-ho no només utilitza la trama principal dels
dos protagonistes, i la seva relació abocada al fracàs des de l'inici, sinó també la imatge de la destrucció en sí mateixa.
La present pel·lícula es convertí en obra-manifest de l'Escola de Barcelona de cinema, que assentà les bases d'una
determinada estètica pop, fonamentant-se en la creença que les imatges, per sí mateixes, no
poden referir-se al món en sí, sinó més bé a les idees que representen el món.
Com a curiositat, la Romy (més que actriu, era model publicitari) fou companya sentimental del mateix Jacinto Esteva, i la Serena Vergano, la protagonista, era la muller del reconegut arquitecte i chupóptero Ricardo Bofill. El qual, encara que sembla mentira, diuen que era cosí de l'actor Enrique Irazoqui que interpretà Crist a Il Vangelo secondo Matteo / El Evangelio según San Mateo de Pier Paolo Pasolini.
Com a curiositat, la Romy (més que actriu, era model publicitari) fou companya sentimental del mateix Jacinto Esteva, i la Serena Vergano, la protagonista, era la muller del reconegut arquitecte i chupóptero Ricardo Bofill. El qual, encara que sembla mentira, diuen que era cosí de l'actor Enrique Irazoqui que interpretà Crist a Il Vangelo secondo Matteo / El Evangelio según San Mateo de Pier Paolo Pasolini.
Context històric de l'Escola de Barcelona:
A mitjans dels anys '60, a la xovinista ciutat de Barcelona es donà a conèixer l'hipòcrita i reverenciat moviment de la Gauche divine,
la particular ‘esquerra caviar’ de la burgesia catalana, format per una
gran diversitat d'intel·lectuals, o d'intel·lectualoides més bé
(escriptors, poetes, editors, arquitectes,
dissenyadors, cantants, músics, fotògrafs, models,…tot això eren, i res
de res al mateix temps). Àmpliament influenciats per
l'escena europea, en especial per la francesa; obstant, aquells fills
de papá tenien temps i mitjans més que suficients per viatjar,
conèixer món i les seves tendències. Abraçaren idees progressistes,
socialistes, inclòs comunistes, però lo seu més bé era el liberalisme i
el laisser faire, així com la pràctica descarada del 'fer l'egipci', el chaqueterismo i el chupópterismo.
El seu punt d'encontre per excel·lència era el pub Bocaccio de
la zona alta de la
ciutat, fundat per l'intrèpid vividor Oriol Regàs (germà de la
parasitaria Rosa Regàs). Allí s'aglutinava part
de la joventut airada, es relacionaven entre
sí, primer feien negocis, després s'emborratxaven i es col·locaven,
mantenint-se sempre aliens dels mals del regim feixista, el qual feia
la vista gorda respecte aquells membres de poderoses famílies
liberals. Inclòs hi ha qui conta que, coincidint amb la visita d'un circ
a la
ciutat de Barcelona, un grup d'aquells insolents joves foren a veure'l,
al finalitzar la funció i per continuar amb el seu particular
divertiment, s'endugueren un elefant i amb la Teresa
Gimpera (la noia ensenya del grup; més voldria ella ser musa...) pujada a
sobre com si tal diva, van passejar-se pel centre de la ciutat
davant la sorpresa dels vianants i de la permissivitat de les forces de
l'ordre, tremendament repressives contra altres tipus de manifestacions.
Així doncs, d'aquesta elitista escena
barcelonesa sorgí el moviment cinematogràfic de la denominada Escola de Barcelona (però allò, més que una escola, era un local d'alterne).
Influenciats per la Nouvelle Vague francesa i pel Free Cinema anglès,
seguiren aquell esperit avantguardista de rebel·lió enfront la industria
del
cinema més convencional, un grup de (pseudo)intel·lectuals barcelonesos
pertanyents a aquella burgesia catalana, esquivaren la
censura del tardo-franquisme i decidiren fer un cinema diferent del
mesetario de Madrid, "caspós i avorrit” segons ells
(malgrat que per Madrid, a part de molta caspa i gomina, també hi havia grans cineastes com L. G. Berlanga, J. A. Bardem o F.
Fernán-Gómez, per exemple). Així nasqué l'Escola de Barcelona, amb un caràcter no oficial ni acadèmic, sinó autodidacta i experimental,
independent i autogestionat. Formada, a més de pels mateixos Jacinto Esteva i Joaquim Jordà, també per José
María Nunes (l'únic provinent d'una família de classe treballadora),
Vicente Aranda (de tots ells, el més professional, el més comercialitzat), Pere Portabella (l'actual president del think-tank Fundación Alternativas afí al PSOE, pretensiós cineasta i pudent
pare de la xinxa alcaldable per ERC a BCN), Ricardo Bofill (l'odiós
arquitecte de monstruositats
sobre-pressupostades, no pas d'edificis i habitatges), Carles Duràn,
Jordi Grau, Jaime Camino, Llorenç Soler, Gonzalo
Suárez (nascut a Oviedo però establert a Barna al '58, molt probablement
sigui, de tots ells, la figura més interessant juntament amb Jordà),
Romà Gubern (que ha publicat diversos llibres sobre la història del
cinema) i Joan Amorós. Precisament, Jacinto Esteva fou,
junt amb Portabella, una de les seves principals fonts de finançament
mitjançant la seva pròpia productora, Films Contacte.
Tot aquell moviment cinematogràfic començà a disgregar-se a principis
dels '70, en part, donat el seu fracàs comercial per la incomprensió per part del gran públic. Però sobretot fou notòria la indiferència
mostrada per les minories més cinèfiles, que veien en aquell tipus de
produccions un esnobisme capritxós fruit de l'estil de vida ociós
d'aquella classe benestant i orgullosa de sí mateixa.
Sobre com es realitzà el film,
i com es presentà en societat:
Dante no es únicamente severo tingué el seu origen a la casita de papel de Ricardo
Bofill, on es reuniren Gonzalo Suárez, Jacinto Esteva, Pere
Portabella, Joaquim Jordà i el mateix Bofill, els quals acordaren realitzar
una pel·lícula. Cadascú per separat devia rodar un
curtmetratge en 16 mil·límetres, per després ajuntar-ho tot a 35. (…)
En paraules de Jordà i Esteva: "Bofill ja havia rodat Cercles, una obra tancada, amb vida pròpia. Suárez rodà un curt, El horrible ser nunca visto. Portabella, No compteu amb els dits,
obra que també quedava fora de la idea original. (...)
Examinàrem els dos guions restants, que ens resultaven familiars, i decidirem rodar-los per separat, perqué mai vam creure amb la possibilitat d'una co-direcció". Així doncs, en el període d'una setmana, rodaren els seus curtmetratges. Primer, Esteva filmà La Cenicienta i, a continuació, Jordà rodà +x-
(Más por menos). Tots dos utilitzaren equips tècnics i artístics similars: Joan Amorós
com a director de fotografia, i Carles Duràn com ajudant de direcció.
Només quan el material havia estat rodat pensaren en fusionar-lo
en un llargmetratge. Segons Jordà: "Crec que vaig ser jo
qui traçà l'esquema, aprofitant i desenvolupant una de las idees
que estava bastant explícita en el meu sketch. Era una idea molt d'aquell
temps, relacionada amb textos de semiòlegs estructuralistes francesos,
com Roland Barthes, als que em sentia molt afí: la impossibilitat de
la narració (...). Partia de Les mil i una nits, clau que suggeria amb el vestit oriental de Serena de la primera seqüencia i amb els compassos de Scherezade
de Rimski-Kórsakov."
Per a relacionar i aglutinar els dos curts originals, Jordà i
Esteva tiraren de material d'arxiu en tres seqüencies. La primera, la demolició d'unes cases de Santander després del gran
incendi dels anys '40. Aquestes imatges son les
que l'arxiu del No-Do envià per error, en lloc de les imatges que
Jordà havia sol·licitat sobre batalles navals. Seguidament,
utilitzaren una carrera de cotxes que muntaren
juntament amb filmacions que Esteva havia fet fa temps d'una passarel·la de
models al Ritz. I finalment, una intervenció quirúrgica d'un ull que mostrava una reducció de cataractes, provinent d'un documental mèdic d'un oftalmòleg amic d'Esteva,
el doctor Salgado. Per la seva part, Juan Luis Oliver, el muntador, tingué la laboriosa feina de fusionar les dos històries
originals. Jordà el descriu com "un home molt intuïtiu i dotat d'un precís sentit del tall". De fet, a ell esta dedicada la pel·lícula,
doncs morí mentre la ultimava davant mateix de la moviola. Oliver era
muntador publicitari, i tenia sempre molt treball, per això Jordà, Esteva i ell aprofitaven les hores intempestives de
la nit, o les tardes de cap de setmana. Un diumenge, mentre
treballaven, Oliver els demanà que sortissin a prendre una copa per a que ell tranquil·lament pogués resoldre un problema que havia sorgit. En paraules de Jordà:
"Les copes foren més d'una, i al tornar, després d'un parell d'hores,
vam trobar-lo assegut en una butaca, amb el cap cot, les cames obertes, i a terra un toll d'orina". Amb tot, a pesar d'estar compost de dos peces, el film té la seva unitat en el muntatge posterior. Òbviament el fet de compartir equip tècnic i artístic assegurava certa coherència interior, però no pot desestimar-se el talent dels realitzadors a l'hora de muntar-ho tot. "La pel·lícula esta molt pensada, pot semblar caòtica, però no ho és. Tot esta mesurat, no hi ha cap pla que no estigui previst pel guió." Pel que fa l'origen del títol, continua: "Jacinto i jo, varem posar en un barret diversos paperets amb frases extretes a l'atzar de llibres elegits també a l'atzar, i la mà de Romy s'encarregà d'elegir-ne un que provenia, si no recordo malament, de les Memòries de Ilya
Ehrenburg. L'atzar estigué des de l'inici en el projecte i era just que l'atzar s'encarregués de coronar-lo."
Poc després que estigués acabada, el maig de 1967, Dante no es únicamente severo
fou invitada al Festival de Hyéres (França), el que després seria la Quinzaine des Réalisateurs
de Cannes, però la pel·lícula no tingué una gran acollida. Jordà no va poder assistir-hi perquè des de principis dels '60 no tenia passaport, li van retirar després d'haver firmat una
carta dirigida a Manuel Fraga, en protesta per les tortures infligides als miners asturians. Hi assistiren Jacinto Esteva i Carles
Duràn. Fou anecdòtic que
Claude Chabrol va haver de desmentir el rumor que la
pel·lícula havia estat filmada sota els efectes del LSD. Al juny d'aquell
mateix any, també foren invitats al Festival de Pesaro. Aquest cop, Jordà aconseguí sortir de l'Estat espanyol gracies a l'advocat Pasqual
Estivill, amic del seu pare, que va fer valer les seves influencies per que li
restituïssin el passaport. "Jacinto i jo vam marxar als
deu minuts d'obtenir-lo en un Ferrari roig que s'acabava
de comprar, i en menys de 24 hores arribàrem a Pesaro, després d'atropellar mitja dotzena de conills i abonyegar el
cotxe contra un piló de la plaça major de Pesaro". Aquell, era un festival "d'esquerres, amb pretensions avantguardistes, cita de la millor crítica europea". Fou un any dedicat al New American Cinema, i pel que respecta al panorama espanyol, van poder veure's dos films diametralment oposats: Nueve cartas a Berta, de Basilio Martín Patino, i Dante no es únicamente severo.
Seguint: "Vam donar una agitada conferència de premsa en la que
vam manifestar que enfront la impossibilitat de descriure, per culpa de la
censura, la realitat d'Espanya, preferíem tractar el seu imaginari
social. Eren, més o menys, els postulats de l'Escola de Barcelona.
Que ens negàvem a seguir sent el drap de llàgrimes de
la mala consciència de la intel·lectualitat europea, la expressió del dol i la tristesa lorquians, coses que, en major o menor
mesura, incorporava la pel·lícula de Basilio". A propòsit de l'estil, Jacinto una cop va dir que optaren
per un estil més proper a "Mallarmé, ja que ens van impedir fer-ho com
Víctor Hugo". Al tornar a Espanya, Jordà va rebre una multa considerable.
El Ministerio de Información y Turismo va castigar-lo a pagar 250.000
pessetes per haver dit davant de la premsa europea que "enfront la impossibilitat de parlar en català, que és la meva llengua, prefereixo fer-ho en italià".
Després de Pesaro, el film s'exhibí a la Semana
de Cine en Color de Barcelona, on tingué una bona acollida, també al Festival
de Cine Experimental de Brussel·les. A finals d'any, arribà l'estrena al cinema Atenas de Barcelona. "Estant a Suecia, vaig llegir a La Vanguardia que s'estrenava. Vaig tremolar pensant allò que pogués fer Jacinto tot sol a l'estrena, vaig venir a Barcelona per controlar l'esdeveniment. Va ser molt divertit, tot un espectacle.
Començava amb un muntatge de cine històric i patriòtic espanyol, dient
que 'la película que van a ver no va de esto'. Quan a la pantalla era la tardor, queia sobre el públic una pluja de fulles seques, també hi va haver una desfilada de models amb vint noies tirant perles als espectadors,
perles per aquells porcs. Tot un disbarat, un esdeveniment social que significà l'inici de l'Escola de Barcelona". A la revista Destino, un crític parlava així d'aquella estrena: "El estreno de Dante no es únicamente severo
fue una brillante fiesta snob. Fue una lástima, pues la película, a
pesar de lo que muchos supongan, no tiene nada de snob y sí mucho de
auténtico. (...) Los personajes, el color, el diálogo, los rostros,
nuestra ciudad, etcétera, provocan en el espectador un esfuerzo que
tiende a la repulsión, la rabia, la inseguridad y otros sanos ejercicios
mentales para nuestra adormecida sociedad." Obstant, amb Dante no es únicamente severo Jordà i Esteva volgueren
modificar la manera de mirar de l'espectador, provocant-lo per que
abandoni tòpics i prejudicis. Jordà
ho explicà a la revista Cinestudio de gener de 1968:
"La pel·lícula és una provocació al espectador. Quan estava quasi
acabada, vam veure que podia produir estupor estètic, aleshores vam
pensar en incloure l'ull, que a molta gent molesta i li sembla gratuït i
envà, una especie de buñuelada. Per una banda, és un
tribut a Buñuel, però també té la funció de despertar l'espectador."
· Laia Manresa: Joaquim Jordà, la mirada libre, Ed. Pórtic, 2006
* * *
Enllaços de descàrrega directa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada