Embriagat viatge personal al centre de la neciesa universal. Passeig dionisíac pels mons de la Música, la Pintura, la Literatura i el Cinema. Mancat de carta nàutica, deixat de la mà de Déu, però sota salvaguarda del vell Posidó, constato algunes de les centelles que tot intrèpid navegant pot contemplar enmig de les nits. Ànim? Bah... Simple testimoni -temo que ridícul- de la futilitat de l'ésser humà, donat que quasi tot sembla envà, si més no, efímer... Però entre tenebres, boniques guspires!
Intèrprets:
Omero Antonutti, Sonsoles Aranguren, Icíar Bollaín, Lola Cardona, Rafaela Aparicio, Germaine Montero, Aurore Clement, María Caro, Francisco Merino, José Vivo, José García García Morilla, María Massip
Guió: Víctor Erice (relat curt de Adelaida García Morales, escriptora i temporal companya sentimental de Víctor)
Música: peces de Franz Schubert, Maurice Ravel i del malaurat compositor i pianista lleidatà Enric Granados
Fotografia: José Luis Alcaine
Muntatge i so: Pablo González del Amo
Direcció artística: Antonio Belizón
Productora: Elías Querejeta P.C. / Chloe Productions / Televisión Española
Estat: Espanya / France
Idioma: Castellà
Versió: Original
Any: 1983
Duració: 93 min.
Qualitat: DVDRip
Resolució: 608x392
Format: AVI
Grandària: 698 MB
Nominada a la Palma d'Or del Festival de Cannes de 1983
Premi de la Crítica de Mostra Internacional Cinema de São Paulo, 1984
Premi Hugo d'Or a Millor Pel·lícula del Festival de Chicago de 1984
Premi a Millor Pel·lícula del Festival de Cine Ibérico de Bordeaux de 1984
Premi CEC del Círculo de Escritores Cinematográficos de 1985
Premi Fotogramas a Millor Pel·lícula de 1984
Premis Sant Jordi a Millor Pel·lícula el 1984, i Premi Especial el 1991
Gènere: Drama íntim i familiar
Sinopsis: 1957, a la "Gaviota", una casa dels afores d'una ciutat del nord de la península ibèrica, hi viuen l'Agustín (Omero Antonutti), immigrant del sud, metge i saurí radioestesista; la seva dona Julia (Lola Cardona), mestra represaliada després de la Guerra Civil; i l'Estrella (Sonsoles Aranguren / Icíar Bollaín), la filla de
tots dos. L'Estrella recorre el camí des de la infància fins l'adolescència fascinada per la figura del seu enigmàtic pare, de qui n'està molt però no el comprèn en absolut. Ella creix vivint feliç,
aliena de les preocupacions que amarguen a la seva mare, però comença a sospitar que el seu pare amaga algun secret en la vida, una relació amorosa amb
una altra dona. A mesura que l'Estrella ho va descobrint, la seva vida i la de la "Gaviota" aniran canviant.
Compendi dels tres àlbums d'estudi publicats per la banda d'indie rock (The) Devastations, originaria de Melbourne (Austràlia), formada per Tom Carlyon a la guitarra i al piano, Hugo Cran a la bateria, i Conrad Standish a les veus i al baix; fundada al 2002, però traslladats a Berlín l'any següent. L'àlbum de debut, l'homònim Devastations (2004) fou llençat per l'etiqueta londinenca Cargo Records, i els dos següents, el Coal (2006) i el Yes, U (2007), per Beggars Banquet Records, una altra discogràfica independent anglesa, la mateixa que ha treballar amb Bauhaus, Gary Numan, The Ramones, The Strokes, The Prodigy o Tindersticks. A més, la banda ha realitzat intenses gires per Europa, i ha sigut reconegut amb diversos premis pels seus treballs.
Thomas Waits (California, 1949), descendent d'irlandesos per part de pare i de noruecs de mare, músic autodidacta, seguidor de Bob Dylan, Louis Armstrong, Howlin' Wolf, i de les lletres de Jack Kerouac i Charles Bukowski, començà la seva carrera musical a principis dels '70 com intèrpret de versions en el club Heritage de Sant Diego, on va oferir el seu primer concert per 25$ , i després de servir a la Coast Guard de les forces armades, tocà al club The Troubadour de Los Angeles. El seu talent despertà cert interès, i en poc temps ja telonejà artistes com Charlie Rich, Martha & the Vandellas o Frank Zappa, i contactà amb Herb Cohen (mànager també de Linda Ronstadt, Frank Zappa i d'altres músics californians dels 60s i 70s), qui el 1972 el col·locà al segell Asylum Records (propietat de Warner Music Group), sota el que edità els seus sis primers àlbums. El 1976 publicà Small Change, en el que col·laborà Shelly Manne (reconegut percussionista de jazz), un àlbum que donava resposta a les seves dificultats personals i a la mala vida que portava fins aleshores. Waits va reunir una banda sota el nom de The Nocturnal Emissions, entre els que hi havia Frank Vicari al saxofon, Fitzgerald Jenkins al baix i Chip White a la bateria, i sortiren de gira per EE.UU. i Europa, entre octubre de 1976 i maig de 1977. Durant aquests primers anys, Waits va començar a desenvolupar el seu particular estil musical i a perfilar el seu posat de showman, tocant ritmes que foren precursors del rock, sobretot jazz i blues, abraçant la balada, de vegades recitant, d'altres interpretant amb veu de crooner, com de cascat pel bourbon; i va començar ja a donar a conèixer les seves originals posades en escena, que podrien entroncar amb el burlesque i el vaudeville americà de finals del XIX i principis del XX, més anteriorment, amb la opéra comique parisenca, la ballad opera londinenca o la opera buffa napolitana del segle XVIII, i encara més, amb la música profana dels trobadors i els joglars de l'Edat Medieval.
A principis dels '80, la carrera de Waits prengué un gir més consistent, car que en aquell temps Waits començà a treballar per Francis Ford Coppola en la composició de la banda sonora del film One from the Heart / Corazonada (1982), durant la gravació del qual, conegué a la seva futura esposa, la Kathleen Brennan, una compositora i productora musical, en paraules de Tom, considerada una deessa shiksha*, i la seva principal influència. Obstant, Kathleen li aportà nous horitzons que li serviren de catalitzador cap a un so més experimental, etapa que s'inicià amb Swordfishtrombones (1983), a més, està acreditada com a productora, compositora i col·laboradora en bona part dels seus projectes musicals -inclòs a The Black Rider (1993), on contribuí amb diverses pintures al llibret que l'acompanya-, per més inri, també se li atribueix la introducció de Tom a la música de Captain Beefheart. Fou precisament amb Swordfishtrombones que, després d'abandonar Asylum, començà la seua relació amb Island Records (filial d'Universal), etiqueta amb que gravà els cinc següents àlbums. Aquell, fou un àlbum que marcà un gir en el seu estil musical, rellevant a un segon pla els ritmes del jazz, el blues i la balada, i adoptant-ne d'altres com el country primigeni del Tin Pa Alley (moviment novaiorquès de finals del XIX i principis del XX), el folk europeu, la rumba, el cabaret o el tango, i també deixà en un segon pla instruments fins aleshores tant seus com el piano i la guitarra, experimentant amb d'altres que li eren estranys, com el fagot, la gaita, l'òrgan, el chamberlin o el violinòfon. A partir de Rain Dogs (1985), també posà més èmfasi en instruments que es convertiren posteriorment en habituals, com la marimba, l'acordió, el contrabaix, el trombó o el banjo, a més, aquell fou un àlbum que donà lloc al vídeo promocional de Downtown Train dirigit per Jean Baptiste Mondino (conegut per ser director de videoclips per Madonna, David Bowie, Sting, Chris Isaak o Björk), i en el que hi té un cameo la llegenda de la boxa Jake LaMotta. De Rain Dogs (1985), també val a dir que hi participaren les guitarres de Marc Ribot (descendent de catalans, i amb qui segueix col·laborant), Robert Quine i el ja mític Keith Richards.
Des de principi dels '80, que Tom ja actuava en petits papers cinematogràfics, de la mà de Francis Ford Coppola, gairebé sempre fent de músic amargat. La seva carrera cinematogràfica prosseguí amb el paper co-protagonista, juntament amb el també músic John Lurie i el còmic Roberto Benigni, al film Down by Law / Bajo el peso de la ley (1986) de Jim Jarmusch, que incloïa dues cançons de l'àlbum Rain Dogs en la seva banda sonora. Amb el mateix director també treballà a Mystery Train (1989), fent de locutor de radio, i a Coffee and Cigarettes (2003), en un mano a mano amb Iggy Pop. També podria mencionar-se, el seu cameo no acreditat com a veterà de guerra al film de Terry Gilliam The Fisher King / El Rey Pescador (1991), el paper de Renfield a Dracula (1992) de F.F Coppola, així com, un paper a Short Cuts/ Vidas cruzadas (1993) de Robert Altman, i darrerament a The Imaginarium of Doctor Parnassus (2009) de Terry Gilliam.
A mitjans dels '80, s'inicià en el teatre musical introït per la seva muller, amb qui col·laborà en l'obra Franks Wild Years dirigida per Gary Sinise, que s'estrenà a NY -fora de circuit Broadway-, i que un any després adaptà en disc de títol homònim. Posteriorment, el 1990 s'estrenà al Teatre Thalia d'Hamburg The Black Rider: The Càsting of the Magic Bullets, una col·laboració teatral entre Waits, el director Robert Wilson i el cèlebre escriptor William S. Burroughs, un projecte basat en l'òpera alemanya Der Freischütz / El caçador furtiu de Carl Maria von Weber sobre un llibret de Friedrich Kind, al que Waits va contribuir amb la música, fortament influïda pels treballs de Bertolt Brecht i Kurt Weill. El 1992, s'estrenà també a Hamburg el segon projecte teatral amb l'aclamat Robert Wilson, Alice. En el que Paul Schmidt va adaptar el text de les famoses novel·les de Lewis Carroll, amb cançons de Waits presentades com a interseccions entre el text, les quals van ser gravades deu anys després i publicades en l'àlbum homònim, Alice.
El 1998, Tom Waits tingué la seva primera incursió com a productor musical per altres artistes, col·laborant amb Chuck E. Weiss en la producció de Extremely Cool, aportant veu i guitarra al disc. Aquell mateix any, Waits va acabar amb Island Records i signà per ANTI- (dins d'Epitaph, mateix segell dels actuals Merle Haggard, Solomon Burke, Bettye LaVette i Marianne Faithfull), publicant l'any següent Mule Variations (1999), un dels seus àlbums més aclamats. El 2002, el mateix any que publicà Alice, també ho va fer amb Blood Money, el primer treball musical per teatre composat també anys enrera pel director Robert Wilson, en aquest cas, una adaptació lliure de l'obra Woyzeck de Georg Büchner, la mateixa que portà Werner Herzog a la gran pantalla el 1979. Últimament, Tom Waits ha publicat tres àlbums rodons: Real Gone (2004), entre músics que l'acompanyaren en grabació a la guitarra Marc Ribot, a la percussió Bryan Mantia (Primus, Guns N' Roses), al baix Les Claypool (Primus) o bé Larry Taylor (The Monkees, Canned Heat, John Mayall, Jerry Lee Lewis); al 2006, va publicar una col·lecció de 54 cançons, incloent rareses, temes inèdits i noves composicions sota el títol de Orphans: Brawlers, Bawlers & Bastards, una autèntica joia, però que no s'ha trobat per cap circuit...; i Bad as Me (2011), també sota segell ANTI- però distribuït internacionalment per Warner Music Group, disc en que també hi col·laboren Marc Ribot, Les Claypool i Larry Taylor, i a més cal destacar, a la guitarra Keith Richards (The Rolling Stones), i David Hidalgo (Los Lobos), a l'harmònica Charlie Musselwhite, als teclats Augie Meyers (Bob Dylan) o al baix Flea (Red Hot Chili Peppers).
Amb tot, aquí hi ha compilats els 17 àlbums d'estudi, 6 recopilatoris, 5 directes, 2 bandes sonores, i alguna cosa més d'aquest músic i cantautor que ha esdevingut un dels més originalment populars i reconeguts internacionalment del segle XXI, aclamat tant per decadentistes com progressistes, tant per paries com burgesos.
*Shiksha: Venerada com a sagrada en la cultura hindú, en els textos sànscrits dels Vedes, l'extens sistema d'escriptures sagrades de l'hinduisme, Shiksha vindria a ser la deessa de la fonètica i la fonologia. Però en la tradició jueva, en llengua yiddish i polonesa i posteriorment assimilada per l'anglès nord-americà, shiksha s'usa a nivell col·loquial en sentit ofensiu i pejoratiu, o bé irònic i satíric, per designar a una dona no jueva susceptible d'enlluernar, donats el seu atractiu, als homes i joves jueus, o bé des d'un punt de vista ortodox, per recriminar a una dona jueva que no mereix ser considerada com a tal; total, que vindria a ser un eufemisme per denomina una "dona fàcil". (Wikipedo)
Tom Waits - Big Joe and Phantom 309,
versió de la cançó escrita per Tommy Faile
Big Joe And Phantom 309
Big Joe i el Fantama 309
"Ara contaré el relat del conductor de camions. Aquesta historia fou contada per un tipus anomenat Red Sovine".
Mireu, m'ocorregué recent arribat de la Costa Est, fa pocs anys Tractava de guanyar diners, com tothom Seré condemnat si els temps no s'endureixen, i Crist l'he posat de la meva sort Em cansà només de fer el dropo i vaguejar per arreu Així que començà a fer el camí de retorn a la vella ciutat natal I saps, he fet poques milles en el primer parell de dies Pensava que estaria a casa en una setmana, si la sort m'acompanyava Saps, era la tercera nit, oh! vaig col·lapsar-me Era a fora en una freda i solitària cruïlla I a mesura que queia la pluja torrencial, home, tenia fam Sí, estava afamat, cansat i congelat, agafà un refredat Però més o menys era aquell moment Sí, més o menys era aquell moment en que llums de vell camió encimbellaven el tossal Hauries d'haver-me vist somriure quan sentí aproximar-se els frens pneumàtics Sí, vaig pujar en aquella cabina, sabia que estaria càlid Al volant,... al volant assegut un gran home Hauria de dir que devia pesar dos deu (90 kg. aprox.) Ell tragué una gran mà i digué somrient "Big Joe és el nom, i aquest trasto es diu Fantasma 309" Bé, li preguntà per què nombra el seu trasto amb tal nom I saps, es girà cap a mi i digué "Perquè fill, no saps que aquest trasto d'aquí els ruboritzarà a tots Nah, no hi haurà conductor No, no hi haurà conductor en aquesta ni en cap altra línia, el cas es que... Només es veuran les llums posteriors de Big Joe i Fantasma 309" Així que rodàrem i parlàrem la major part de la nit I jo contà les meves històries i Joe contà les seves I omplí de cendra el seu Viceroys mentre seguíem la marxa Tirava endavant amb deu marxes davanteres Aquell salpicadero s'il·luminà com el pinball de la vella Madam La Rue Camió seriós Fins que quasi misteriosament... Bé, eren les llums d'un camió parat que rodaven a la vista Joe es girà cap a mi, digué "Estic trist, fill, temo que sigui tan lluny allí on tu vas, veus... Mira, he de fer aparició en un tram de camí" Seré condemnat si no em llença deu centaus, me'ls tirà i digué "Ves cap allí, fill, i aconsegueix una tassa calenta de cafè pel Big Joe" Venia a dir que, quan Joe i el seu trasto arrancaren durant la nit En cap planícia tenien una vista clara Aleshores vam fer aquesta parada, ordenant-me una tassa de fang Dient "Big Joe és aquest paio altiu" Però s'assossegà funestament allí mateix Sí, fou tan funestament assossegat allí mateix, que podríeu haver sentit caure una agulla I quan la cara del cambrer es tornà pàl·lida digué "Que et passa, he dit alguna mala paraula?" Una mica li digué jo amb mig somriure Ell contestà, "No, fill, això succeeix de tant en tant Perquè tots els conductors d'aquí coneixen Big Joe, fill", però... Però deixa'm que t'expliqui el que va passar fa 10 anys ençà Sí, fa deu anys ençà, per allí en aquella cruïlla freda i solitària Hi havia un autobús atapeït de criatures Tan sols venien de l'escola I estaven correctament centrats quan Joe arribà al tossal i... Podrien haver estat massacrades si no fora que Joe girà les seves rodes I ell estripat, sí estripat, va sortir derrapant Saps, la gent de per aquí, bé... Diuen que donà la seva vida per salvar aquell sarpat de criatures Per allí en aquella cruïlla freda i solitària Bé, deien que seria el final de la línia de Big Joe i Fantasma 309 Però resulta curiós conèixer, la causa... de tant en tant Sí, cada de tant en tant quan la lluna es posseïda per l'aigua Bé, diuen que el vell Joe s'atura i et passeja Pel que sembla, igual que tu, altres autoestopistes hi pugen "Així que, fill" -em digué-, "pren-te una altra tassa de cafè Esta a casa, vull que et quedis aquella moneda de deu cèntims Sí, vull que et quedis aquella moneda com a record Vull que guardis aquesta moneda com a record d'en Big Joe D'en Big Joe i el Fantasma 309"
Títol original: Série noire
Títol castellà: Serie negra
Direcció: Alain Corneau
Intèrprets: Patrick Dewaere, Marie Trintignant, Myriam Boyer, Bernard Blier, Jeanne Herviale, Andreas Katsulas, Charlie Farnel, Samuel Mek, Fernand Coquet, Jack Jourdan
Guió: Georges Perec, Alain Corneau (novel·la A Hell of a Woman de Jim Thompson)
Música: soundtracks de Duke Ellington i Juan Tizol
Fotografia: Pierre-William Glenn
Muntatge i so: Thierry Derocles
Direcció artística: -
Productora: Gaumont / Prospectacle
Estat: France
Idioma: Francès
Versió: Original amb subtítols en castellà
Any: 1979
Duració:111 min.
Qualitat: DVDRip
Resolució: 640x384
Format: AVI
Grandària: 712 MB
Gènere: Film noir, cinema negre, policíac
Sinopsis: Franck Poupart (Patrick Dewaere) és
un neuròtic venedor a porta freda, que viu en un sinistre suburbi
de París. La seva vida canvia quan coneix a Mico (Marie Trintignant),
una noia adolescent, la tieta de la qual l'obliga a prostituir-se. A partir
d'aquest moment, Franck es proposa canviar de vida, més que res per
rescatar a Mico de l'odiosa tutela de la seva tieta. Però sembla que
l'assassinat és l'única via per aconseguir tal objectiu. (Filmaffinito)
Títol original: Oi tembelides tis eforis koiladas
Títol castellà: Los holgazanes del valle fértil
Direcció: Nikos Panayotopoulos
Intèrprets: Olga Karlatos, George Dialegmenos, Dimitris Poulikakos, Nikitas Tsakiroglou, Vasilis Diamantopoulos, Kostas Sfikas, Ivi Mavridi, Thanassis Koniaris,
Guió: Nikos Panayotopoulos (Novel·la Les Fainéants dans la vallée fertile de Albert Cossery)
Música: -
Fotografia: Andreas Bellis
Muntatge i so: Giorgos Triandafyllou
Direcció artística: Dionysis Fotopoulos
Productora: Alix Film Production / Movie Makers
Estat: Grècia
Idioma: Grec
Versió: Original amb subtítols en castellà
Any: 1978
Duració: 118 min.
Qualitat: DVDRip
Resolució:
Format: AVI
Grandària:
Premi Pardo d'Oro del Festival de Locarno de 1978
Gènere: Drama. Comèdia sarcàstica
Sinopsis: Un pare i els seus tres fills es traslladen a viure a un palauet, una casa de camp que heretaren després de la mort d'un familiar, un acabalat burgés, així com una gran quantitat de diners que els permet no haver de treballar, i poder contractar una criada. Passen els dies adormits i fent el dropo, complaent-se mandrosos en la seva indolència, a més, aquesta ganduleria cada vegada va en augment. Però quan un dels fills emprèn una feina, la resta ho veu com una traïció i una desgràcia.
